Essays
How to Celebrate Sant Jordi
Author Regina Rodríguez Sirvent reflects on the Catalan holiday that’s all about books and roses.
I was fired on Tuesday, April 22nd. I remember it well because you never forget a moment like that. The void of the unexpected. Your heart turning to allioli when you hear, “Leave and don’t touch anything.” I accepted the decision like the lady I am and said adéu with grace. It wasn’t my dream job, and I didn’t love it with all my existence as I would have liked to, but I was still hurt and surprised at this unexpected news. I didn’t cry until I got into my car.
It was a gorgeous day in April, and Barcelona glimmered — she always does — with pink clouds drifting on the horizon. Even though I hadn’t started the car yet, I put on my seat belt, my face streaming with all kinds of self-generated liquids. I called my parents, sputtering random words in my despair. But then, after several minutes, I realized the gift that my ex-boss had just given me: “Hold on!” I stopped crying. “Tomorrow is Sant Jordi!” My tears were left lingering to dry on my face. “Tomorrow is the best day of the year and I have no plans!”
Sant Jordi is the patron saint of Catalonia, an autonomous community and region in northeastern Spain. The holiday celebrates Sant Jordi, or Saint George, who was beheaded by the Romans because he refused to persecute Christians. Soon after, Christians began to venerate him as a martyr and fantastic stories began being linked to him. The Catalan legend of Sant Jordi that has emerged recounts the tale of a brave knight who killed a dragon to protect a princess (what a totally unexpected turn), and a red rose flourished from the dragon’s blood. Legends aside, we know that the tradition of giving roses to lovers comes from the world of chivalry, and courtly love may have been the seed of the tradition. La Diada de Sant Jordi was officially established in 1427 as the most celebrated patriotic and cultural day in Catalonia. Books were woven into the celebration because April 23rd is the anniversary of two great authors’ deaths: Shakespeare and Miguel de Cervantes. In 1995, UNESCO declared April 23rd as World Book Day. For decades, in Catalonia, men would give a red rose to women, and women would give a book to men. Thanks to progress, times have changed and now we all get books and roses.
Every single town in Catalonia — from those in the Pyrenees comprised of stone houses to those in Tarragona bordered by olive trees — celebrates Sant Jordi, packing the streets with books and rose stalls under the promising skies of spring. Barcelona, Catalonia’s capital city, decorates some of the most emblematic façades of the city, such as Gaudí’s Casa Batlló, which is covered with giant ceramic red roses, fusing with the psychedelia of the architecture.
Barcelona is where the magic of high literature happens. Readers, editors, booksellers, and distributors celebrate their dedication to books. Authors, ranging from established names to the breakout writers of the year, appear at book signings, held on both imposing stages in front of hundreds of people and nestled at the back of small specialty bookshops. Some of the most popular writers in the world travel to the city just for the day; R.J. Palacio, Ken Follett, Marian Keyes, Paul Preston, Sara Lark, and Joël Dicker have all attended and been enchanted by the uniqueness of Sant Jordi.
Every school celebrates Sant Jordi with poetry and literary contests. Students of all ages hold their breath to hear the winners of the Sant Jordi prize, the person brave enough to expose their inner thoughts to the class reading aloud what they have been taught must be raw and true. In Catalonia, it is the kind of prize nobody forgets. It is such a big deal that many years later when Catalonian authors publish their first novel, they often mention it in their biography on the dust jacket of the cover. Even I mentioned it: “Panties on the Line is my first novel and never, in my entire life, have I won a prize for Sant Jordi.”
But I feel as though I’ve won the big prize this year. Sant Jordi 2023 will be my first as a novelist. This is something I’ve been dreaming about for a long time.
I discovered in my twenties that I was a writer. But it took me many years to sit down and write because I had to live first. However, I would be lying if I didn’t say that every single Sant Jordi — since those early days when my name was never called as a prizewinner, and as an older girl when I’d receive a trembling rose from a teenage sweetheart — I longed to attend as an author.
The day I was fired, the vigil of the 23rd of April, was a turning point in my life. On that first day of unemployed freedom, I found out that Carlos Ruiz Zafón, one of my favorite authors and writer of The Shadow of the Wind, would be at a book signing for Sant Jordi. I waited three hours to see him, to tell him that somehow, he’d inspired me to begin writing. He smiled with gentle eyes and told me that one day, I would be the one on his side of the table. “You just need to want it with all your existence,” he said, “It is that simple.”
That night, I started my novel. I thought back to the day when my iaia (grandma in Catalan) was hanging out the laundry on our terrace in the Pyrenees. I was heartbroken and didn’t want to go to the States to learn English that summer. I couldn’t care less. “I don’t even know how to call a taxi,” I said. “Aren’t taxis the same all over the world?” my grandmother replied. I thought back to her words, smiling at the sun: “So what are you going to do? Watch my panties drying on the line?” That’s when I knew, and I jumped into the void.
I remember the carpeted floor in New York. The cold sweat when I realized I hadn’t crossed the ocean to learn English, but to become the au pair of three super-intellectual — super annoying — kids in Atlanta. It was a journey to finally find my vocation. It took me six months to understand a simple conversation in English. I found a love for literature in the American deep south with a mysterious professor at Georgia Tech. I started writing about the craziness of the neighborhood, the abandoned theater, the secret, John’s home, where all lost souls found a place and the best parties in the city happened, Frank Sinatra’s plane. I wrote about how I survived all that beautiful madness and how I decided to continue with the most decisive journey of my life, the one that brought me… to me.
This year, I will be having lunch with Oscar-winning filmmaker Pedro Almodóvar at the famous Penguin Random House Sant Jordi celebration. Which is incredible. I’ll be tasting jamón, croquetes, and Priorat wine surrounded by my literary heroes. Which is incredible. But it won’t be as incredible as signing the first page of my novel for a reader, the novel which started on a day just like this one. When sitting on “the other side of the table” seemed harder than swimming across the Atlantic. But Carlos was right. I did want to write my story with all my existence.
That night, with the cobblestones of the city sprinkled with petals and love stories, I wrote my first word. I remember it well because you never forget a moment like that. A word that changed my whole existence.
This Sant Jordi, as I weave through the streams of readers ambling down the Ramblas, picking up classic novels, modern tales, short stories, and graphic novels, I will look up at the spring sky of my beautiful city. I will be proud of the journey I have walked and written, and my face, for sure, will be streaming with all kinds of self-generated liquids.
How can you celebrate Sant Jordi?
All you need to celebrate on April 23rd is a loved one, a beautiful red rose, and a very good book. Write something on the front page so you remember the first Sant Jordi you celebrated — a day to honor all the tales and authors that make us travel and feel and experience life. Something easy: “Happy First Sant Jordi, I love you.” Or better yet, write it in Catalan: “Feliç Sant Jordi, t’estimo.”
If you need something to get started, I’ll recommend these amazing Catalan authors (waiting for mine to be translated into English one day!)
- A Broken Mirror by Mercè Rodoreda
- When I Sing, Mountains Dance by Irene Solà
- A Thousand Morons by Quim Monzó
En Español
Me despidieron un martes 22 de abril. Lo recuerdo bien porque un momento así no se olvida. La caída libre. El vacío. Tu corazón hecho alioli cuando te dicen las palabras: «Vete y no toques nada». Acepté la decisión como la señora que soy y dije adiós con gracia. No era el trabajo de mis sueños, y no lo amé con toda mi existencia como me hubiera gustado, pero claro, eso impacta. No lloré hasta que me subí al coche.
Era un día precioso de abril y Barcelona brillaba, como siempre hace, con nubes rosadas a la deriva. Aunque todavía no había puesto en marcha el coche, me abroché el cinturón de seguridad, la cara me chorreaba con todo tipo de líquidos. Llamé a mis padres alternando palabras de desesperación al azar. Pero de repente me di cuenta del regalo que me acababan de hacer: «¡Un momento!». Dejé de llorar. «Mañana es Sant Jordi!». Los líquidos de la cara paralizados. «Mañana es el mejor día del año y ¡no tengo planes!».
Sant Jordi es el patrón de Cataluña, una comunidad autónoma del noreste de España. La fiesta celebra a san Jorge, que fue decapitado por los romanos cuando se negó a perseguir a los cristianos. Poco después, los cristianos empezaron a venerarle como mártir y de allí surgieron relatos e historias fantásticas que han trascendido hasta el día de hoy. La leyenda catalana de san Jorge relata la historia de un caballero valiente que mató a un dragón para proteger a una princesa (¡qué giro más inesperado!), y de la sangre del dragón floreció una rosa roja. Leyendas aparte, sabemos que la tradición de regalar rosas a los amantes proviene del mundo de la caballería, y el amor cortés puede haber sido la semilla de la tradición. La Diada de Sant Jordi se estableció oficialmente en 1427 como el día patriótico y cultural más celebrado de Cataluña. Durante décadas los hombres regalarían una rosa roja a las mujeres, y las mujeres regalarían un libro a los hombres. Gracias al progreso, ahora todos tenemos libros y rosas. Además, el 23 de abril es el aniversario de la muerte de dos grandes autores: Shakespeare y Miguel de Cervantes. En 1995, la UNESCO declaró el 23 de abril Día Internacional del Libro.
Todos los pueblos de Cataluña, desde las fachadas de piedra de los Pirineos hasta los olivos de Tarragona, festejan la Diada de Sant Jordi llenando las calles de puestos de libros y de rosas bajo el cielo prometedor de la primavera. Barcelona, capital de Cataluña, decora algunas de las imágenes más emblemáticas de la ciudad, como la Casa Batlló de Gaudí, cubriéndola de rosas rojas gigantes hechas de cerámica, y fusionándose con la psicodélica única de su arquitectura.
Barcelona es donde ocurre la magia de la alta literatura. Lectores, editores, libreros y distribuidores celebran su dedicación a los libros. Los autores, desde nombres consagrados hasta escritores noveles, aparecen en las firmas de libros, que se realizan tanto en escenarios imponentes frente a cientos de personas como en las terrazas de pequeñas librerías especializadas. Algunos de los escritores más populares del mundo viajan a la ciudad sólo por aquel día: R. J. Palacio, Ken Follet, Marian Keyes, Paul Preston, Sara Lark y Joël Dicker han venido y han quedado fascinados por la singularidad de la Diada de Sant Jordi.
Cada escuela celebra Sant Jordi con concursos de poesía y literatura. Alumnos de todas las edades aguantan la respiración para escuchar a los ganadores de la Diada, la persona lo suficientemente valiente para exponerse a la clase leyendo en voz alta lo que les han enseñado, una hazaña de lo más cruda y verdadera. Y si eres esa persona, este premio no lo olvidas jamás. De hecho, muchos años después, cuando los autores y las autoras catalanas publican su primera novela, a menudo lo mencionan en la biografía de la cubierta. Incluso yo lo comenté: Les calces al sol es mi primera novela y nunca, en toda mi vida, he ganado un premio por Sant Jordi».
Pero este año he ganado el premio grande. Sant Jordi 2023 será mi primero como novelista. Un día con el que llevo soñando desde hace mucho tiempo.
A los veinte años descubrí que era escritora. Pero tardé muchos más en sentarme y escribir porque primero tenía que vivir. Sin embargo, mentiría si no dijera que en esta celebración —desde aquellos primeros días en los que nunca me llamaron a recoger el premio sobre el escenario hasta los años adolescentes cuando recibías una primera rosa temblorosa—, Sant Jordi como autora es el sueño total.
El día que me echaron de ese trabajo, el día antes de Sant Jordi, fue un punto de inflexión en mi vida. Aquella primera mañana de libertad supe que Carlos Ruiz Zafón, uno de mis autores favoritos y escritor de La sombra del viento, estaría firmando. Hice una cola de tres horas para verle, para decirle que de algún modo él me había convertido en escritora. Sonrió con ojos gentiles y me dijo que algún día sería yo la que estaría al otro lado de la mesa. «Sólo tienes que quererlo con toda tu existencia —dijo—, es así de sencillo».
Esa noche empecé mi novela. Recordé el día en que mi abuela tendía la ropa en la azotea de Alp, cuando yo tenía el corazón desmenuzado y no quería irme a Estados Unidos a aprender inglés durante el verano. Me daba igual todo. «Si no sé ni pedir un taxi», dije. «¿Los taxis no se piden igual en todo el mundo?», respondió mi iaia. Recordé sus palabras, sonriendo al sol: «¿Y qué vas a hacer? ¿Te quedarás aquí, sentada, viendo cómo se secan mis bragas al sol?». Fue en ese momento que supe que tenía que marcharme, que debía saltar al vacío.
Recuerdo el hotel enmoquetado de Nueva York. El sudor frío cuando me di cuenta de que no había cruzado el Atlántico para aprender inglés durante el verano, sino para convertirme en la au-pair de tres niños súper intelectuales —súper pesados— en Atlanta. El viaje hacia mi vocación. Pero no fue fácil, tardé seis meses en entender una conversación sencilla en inglés. Encontré el amor por la literatura y el arte en la América profunda con una misteriosa profesora del Georgia Tech. Empecé a escribir sobre las excentricidades de aquel barrio, sobre el teatro escondido, el secreto, sobre la casa de John, donde todas las almas perdidas encontraron un sitio y donde pasamos las mejores fiestas de la ciudad, escribí sobre el avión de Frank Sinatra. Escribí sobre cómo sobreviví a toda aquella maravillosa locura y cómo decidí continuar con el viaje más decisivo de mi vida, el que me llevó hasta mí misma.
Este año me sentaré con Pedro Almodóvar en la famosa comida de Sant Jordi de Penguin Random House. Lo que es increíble. Voy a comer jamón, croquetas y vino del Priorat rodeada de mis héroes literarios. Lo que es increíble. Pero no será tan increíble como firmar la primera página de mi novela el día de Sant Jordi, la novela que empezó un día como este, cuando sentarse al «otro lado de la mesa» parecía más difícil y más lejano que atravesar el Atlántico nadando. Pero Ruiz Zafón tenía razón. Sólo necesitaba quererlo con toda mi existencia.
Aquella noche, cuando llegué a casa entre adoquines salpicados de pétalos y de historias de amor, escribí la primera palabra. Y lo recuerdo bien porque un momento así nunca se olvida.
Este Sant Jordi, mientras me mimetizo entre las corrientes de lectores que pasean por las Ramblas removiendo novelas clásicas, cuentos modernos y cómics, miraré el cielo primaveral de Barcelona y me sentiré orgullosa del viaje andado y escrito.
¿Cómo puedes celebrar Sant Jordi?
Todo lo que necesitas para celebrar el 23 de abril es una persona a la que ames, una bonita rosa roja y un muy buen libro. Escribe algo en la primera página para que recuerdes el primer Sant Jordi que celebras, un día para honorar todas las historias y a los autores que nos hacen viajar, sentir y experimentar la vida. Algo fácil: «Feliz primer Sant Jordi, te quiero». O mejor aún, en catalán: «Feliç primer Sant Jordi, t’estimo».
Si necesitas algo para empezar, te recomiendo tres autores catalanes fantásticos (¡esperando que el mío sea traducido al inglés algún día!):
- Espejo roto, de Mercè Rodoreda
- Canto yo y la montaña baila, de Irene Solà
- Mil cretinos, de Quim Monzó
En Català
Em van acomiadar un dimarts 22 d’abril. Ho recordo bé perquè un moment així no s’oblida. La caiguda lliure. El buit. El teu cor fet allioli quan et diuen les paraules: «Ves-te’n i no toquis res». Vaig acceptar la decisió com la senyora que soc i vaig dir adeu amb gràcia. No era la feina dels meus somnis, i no la vaig estimar amb tota la meva existència com m’hauria agradat, però és clar, tot i així impacta. No vaig plorar fins que vaig pujar al cotxe.
Era un dia preciós d’abril i Barcelona brillava, com sempre fa, amb núvols rosats a la deriva. Tot i que encara no havia engegat el cotxe, em vaig posar el cinturó de seguretat, la cara em regalimava amb tota mena de líquids. Vaig trucar als pares i els vaig etzibar paraules a l’atzar dins de la desesperació. Però de cop, després de pocs minuts, em vaig adonar del regal que m’acabaven de fer: «Un moment!». Vaig deixar de plorar. «Demà és Sant Jordi!». Els líquids de la cara paralitzats. «Demà és el millor dia de l’any i no tinc plans!».
Sant Jordi és el patró de Catalunya, una comunitat autònoma del nord-est d’Espanya. La festa celebra sant Jordi, que va ser decapitat pels romans quan es va negar a perseguir els cristians. Poc després, els cristians van començar a venerar-lo com a màrtir i d’allí en van sortir relats i històries fantàstiques que han transcendit fins al dia d’avui. La llegenda catalana de sant Jordi relata la història d’un cavaller valent que va matar un drac per protegir una princesa (quin gir més inesperat!), i de la sang del drac en va florir una rosa vermella. Llegendes a banda, sabem que la tradició de regalar roses als amants prové del món de la cavalleria, i l’amor cortès pot haver estat la llavor de la tradició. La Diada de Sant Jordi es va establir oficialment l’any 1427 com la diada patriòtica i cultural més celebrada de Catalunya. Durant dècades, a Catalunya els homes regalarien una rosa vermella a les dones, i les dones regalarien un llibre als homes. Gràcies al progrés, ara tots tenim llibres i roses. Els llibres es van fixar a la celebració perquè el 23 d’abril és l’aniversari de la mort de dos grans autors: Shakespeare i Miguel de Cervantes. L’any 1995, la UNESCO va declarar el 23 d’abril Dia Internacional del Llibre.
Tots els pobles de Catalunya, des de les façanes de pedra dels Pirineus fins a les oliveres de Tarragona, festegen la Diada de Sant Jordi omplint els carrers de parades de llibres i de roses sota el cel prometedor de la primavera. Barcelona, capital de Catalunya, decora algunes de les imatges més emblemàtiques de la ciutat, com la Casa Batlló de Gaudí, cobrint-la de roses vermelles gegants fetes de ceràmica, i es fusiona així amb la psicodèlica única de la seva arquitectura.
Barcelona és on passa la màgia de l’alta literatura. Lectors, editors, llibreters i distribuïdors celebren la seva dedicació als llibres. Els autors, des de noms consagrats fins a escriptors novells, apareixen a les signatures de llibres, que tenen lloc tant a escenaris imponents davant de centenars de persones com a les terrasses de petites llibreries especialitzades. Alguns dels escriptors més populars del món viatgen a la ciutat només per a aquest dia: R. J. Palacio, Ken Follet, Marian Keyes, Paul Preston, Sara Lark i Joël Dicker han vingut i han quedat fascinats per la singularitat de Sant Jordi.
Cada escola celebra Sant Jordi amb concursos de poesia i literatura. Alumnes de totes les edats aguanten la respiració per escoltar els guanyadors de la Diada, la persona prou valenta per exposar-se a la classe llegint en veu alta el que els han ensenyat, una proesa que ha de ser crua i veritable. I si ets aquesta persona, el premi no l’oblides mai. De fet, molts anys després, quan els autors i les autores catalanes publiquen la seva primera novel·la, sovint ho esmenten a la biografia de la coberta. Fins i tot jo ho vaig comentar: «Les calces al sol és la meva primera novel·la i mai, en tota la meva vida, he guanyat un premi per Sant Jordi».
Però aquest any he guanyat el premi gran. Sant Jordi 2023 serà el meu primer com a novel·lista. Un dia que somio des de fa molt de temps.
Als vint anys vaig descobrir que era escriptora. Però en vaig trigar molts més a asseure’m a escriure perquè primer havia de viure. Tot i això mentiria si no digués que en aquesta celebració —des d’aquells primers dies en què mai es va dir el meu nom damunt de l’escenari fins als anys adolescents quan rebies una primera rosa tremolosa—. Sant Jordi com a autora és el somni total.
El dia que em van fer fora d’aquella feina, el dia abans de Sant Jordi, va ser un punt d’inflexió a la meva vida. Aquell primer matí de llibertat vaig saber que Carlos Ruiz Zafón, un dels meus autors preferits i escriptor de L’ombra del vent, estaria firmant. Vaig fer una cua de tres hores per veure’l, per dir-li que, d’alguna manera, ell m’havia convertit en escriptora. Va somriure amb ulls gentils i em va dir que algun dia seria jo la que estaria al seu costat de la taula. «Només has de voler-ho amb tota la teva existència —va dir—, és així de senzill».
Aquella nit vaig començar la meva novel·la. Vaig recordar el dia en què la meva iaia estenia la roba al terrat d’Alp, quan tenia el cor esmicolat i no volia marxar als Estats Units a aprendre anglès aquell estiu. No em podia ser més igual. «Si no sé ni demanar un taxi», vaig dir. «Els taxis no es demanen igual a tot el món?», va respondre la iaia. Vaig recordar les seves paraules, somrient al sol: «I què faràs? Et quedaràs aquí, asseguda, veient com s’assequen les meves calces al sol?». Va ser en aquell moment que vaig saber que havia de marxar, que havia de saltar al buit.
Recordo l’hotel emmoquetat de Nova York. La suor freda quan em vaig adonar que no havia creuat l’Atlàntic per aprendre anglès, sinó per convertir-me en l’au-pair de tres nens súper intel·lectuals —súper pesats— a Atlanta. El viatge cap a la meva vocació. Però no va ser fàcil, vaig trigar sis mesos a entendre una conversa senzilla en anglès. Vaig trobar l’amor per la literatura al sud profund americà amb una professora misteriosa del Georgia Tech. Vaig començar a escriure sobre les excentricitats d’aquell barri, sobre el teatre amagat, el secret, la casa del John, on totes les ànimes perdudes van trobar-hi un lloc i on van passar les millors festes de la ciutat, en l’avió del Frank Sinatra. Vaig escriure sobre com vaig sobreviure a tota aquella meravellosa bogeria i com vaig decidir continuar amb el viatge més decisiu de la meva vida, el que em va portar fins a mi mateixa.
Enguany dinaré amb el Pedro Almodóvar al famós dinar de Sant Jordi de Penguin Random House. Cosa que és increïble. Menjaré pernil, croquetes i vi del Priorat envoltada dels meus herois literaris. Cosa que és increïble. Però no serà tan increïble com signar la primera pàgina de la meva novel·la el dia de Sant Jordi, la novel·la que va començar un dia com aquest, quan seure a «l’altre costat de la taula» semblava més difícil i més llunyà que travessar l’Atlàntic nedant. Però el Ruiz Zafón tenia raó: només necessitava voler escriure la meva història amb tota la meva existència.
Aquella nit, quan vaig arribar a casa entre llambordes esquitxades de pètals i d’històries d’amor, vaig escriure la primera paraula. I ho recordo bé perquè un moment així no s’oblida mai.
Aquest Sant Jordi, mentre em mimetitzo entre els corrents de lectors que passegen per les Rambles remenant novel·les clàssiques, contes moderns i còmics, miraré al cel primaveral de Barcelona i em sentiré orgullosa del viatge caminat i escrit.
Com pots celebrar Sant Jordi?
Tot el que necessites per celebrar el 23 d’abril és una persona que estimis, una bonica rosa vermella i un molt bon llibre. Escriu alguna cosa a la primera pàgina perquè recordis el primer Sant Jordi que celebres, un dia per honorar totes les històries i tots els autors que ens fan viatjar, sentir i experimentar la vida. Una cosa fàcil: «Feliç primer Sant Jordi, t’estimo».
Si necessiteu alguna cosa per començar, us recomanaré tres autors catalans fantàstics (esperant que el meu sigui traduït a l’anglès algun dia!):
- Mirall trencat, de Mercè Rodoreda
- Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà
- Mil cretins, de Quim Monzó
